DEL CAMINAR PEL GEL

Fa sol, com si fos un dia de primavera, aquesta és la sorpresa. Com sortir de Múnic? Què manté ocupada la gent? ¿Les rulots, els cotxes accidentats que després es compren, el túnel de rentatge? El fet de reflexionar sobre mi mateix fa sortir una cosa a la llum: la resta del món rima.

Un únic pensament que ho domina tot: marxar d’aquí. La gent em fa por. L’Eisnerin no es pot morir, no es morirà, no ho permetré. No es morirà, no. Ara no, no es pot morir. No, ara no es morirà, perquè no es morirà. Els meus passos són ferms. I ara tremola la terra. Quan jo camino, camina un bisó. Quan jo em paro, descansa una muntanya. Ni pensar-ho! No es pot morir. No es morirà. Quan jo sigui a París, viurà. No serà d’altra manera, perquè no pot ser-ho. No es pot morir. Més tard potser, si ho permetem.”