DÉUS I DIMONIS A LA VALL D'AGUJA

Novel·la històrica ambientada a l’Alta Garrotxa del segle IX
La vall d’Aguja és l’escenari d’aquesta novel·la situada en el context d’expansió del món carolingi. El relat parteix de l’arribada d’una comunitat monàstica procedent de Santa Maria d’Arles després de les incursions normandes i del seu contacte amb un territori de muntanya amb formes de vida pròpies.

El paisatge —coves, camins i toponímia antiga— actua com a element central del relat i reflecteix la transformació del territori amb la implantació progressiva de noves estructures de poder religiós i administratiu. L’obra combina recreació històrica i documentació i incorpora una veu contemporània fictícia que reconstrueix aquest passat a partir de fragments dispersos.

La vall es presenta com un espai perifèric, allunyat dels centres de poder, on els habitants mantenen una relació antiga amb el territori basada en la transmissió oral dels noms i les memòries del lloc. Aquesta manera d’entendre l’espai entra en tensió amb la lògica introduïda pels monjos, fonamentada en l’escriptura i la norma.

El monestir esdevé progressivament l’eix d’ordenació del territori: la consagració de la cova —centre espiritual de la vall—, la redefinició dels camins i la fixació escrita dels límits simbolitzen aquest procés de canvi, juntament amb la introducció d’una nova mesura del temps associada a la campana.

Les formes de vida anteriors no desapareixen del tot, sinó que es desplacen cap a la memòria oral, les creences populars i la toponímia, que en preserva els rastres.

Segles més tard, unes notes atribuïdes a mossèn Puigmal —darrer capellà de la vall— intenten reconstruir aquest passat a partir de documents fragmentaris, tradicions orals i restes de toponímia antiga.