EL MEU PARADÍS D'ADRI

A mitjan anys 80 Pius Pujades torna a Adri i es troba ben sol davant un antic món que havia sigut el seu paradís. L’emoció el traeix. Pensa en les anades a Canet, que té ben documentades a la memòria –dinars a la Sala, excursió al Puig, intent de filmació de L’aigua de tots als gorgs de la Font de la Torre–. Rescata en els replecs del cervell el fet d’haver estrenat la carretera que va des del campanar de Canet al campanar d’Adri i també troba una anada a peu, amb l’avi Esteve, per la festa major, quan potser tenia tretze o catorze anys.

En el retorn a Adri veu l’hostal tancat, i potser aquesta circumstància explica moltes coses. Els mesos que van seguir la seva visita al poble es va dedicar a anar posant negre sobre blanc en uns quants papers tot aquell món que havia retrobat al cap dels anys. Intenta arrapar-se als instants miraculosos que havia viscut, fixar-los, tornar-los a fer seus. I és així com de mica en mica va pintant aquells paisatges de la seva ment: recreant situacions, relacionant les cares, fent encaixar els noms i les paraules que brollaven, que havien brollat, sovint sense gaire sentit, durant els minuts d’aquell esclat de lucidesa. El tèrbol remolí de pensaments confusos, de sentiments, de gestos, de situacions que havia tingut per uns instants al seu davant només el podia explicar si en feia una tria sistemàtica, una ordenació, una classificació metòdica