ANDREU MAIMÓ,UN HOME QUE PINTA

Si un artista, un escriptor o un músic volen aconseguir un cert èxit —entès no tant en termes de popularitat i diners com de prestigi i reconeixement—, cal que aprenguin a fer feina sempre amb l’empenta i la frescor de quan tot just estrenaven la vocació i tot era il·lusionant i tot semblava possible.
Que bo de dir i que mal de fer, però. Han estat moltes, són moltes ara i continuaran sent moltes en el futur les persones que, de joves, tenien una vocació fortíssima —artística o musical o literària— i que, al cap d’uns pocs anys, gastats per tota classe de frustracions i desencants, impotents en comprovar que res del que fan no és ni reconegut ni valorat ni tingut en compte, es rendeixen, arraconen la vocació i emprenen una vida que no té res a veure amb la que havien somiat i cobejat amb tota la imaginació i tota la potència dels seus anys joves.