CUL-DE-SAC

Quan la mort de l’altre s’ha fet poema, la mort perd part de la força del seu assetjament, aquesta amenaça de no poder seguir sent davant la presència de la mort, impossibilitat de ser un mateix si no es mata la
mort, si no se supera un dol que no és oblit sinó possibilitat d’alè.
Aquest és el procés que, nascut del dolor, emprèn Martí Noy. L’única experiència de mort possible, que és la mort de l’altre, la mort d’un ésser estimat, en aquest cas la mare, és capaç de convertir les llàgrimes —que no es vessen per l’altre perquè no hi ha patiment de l’altre a partir de la seva mort, sinó per un mateix, perquè és un mateix qui pateix la pèrdua, qui ha de digerir l’absència— en paraula, en expressió creada a partir de l’excés emocional que arrossega el «jo» a una necessitat de dir per contenir l’hemorràgia d’una ferida que ja no es tancarà mai més. Així, la paraula de Martí Noy no només és l’expressió de la ràbia i el dolor sinó també la bena que, exposada, fa assumible i comparteix el dolor amb els altres per fer-lo suportable.
Martí Noy transforma absència i dolor en una experiència estètica que desafia la mateixa estètica a través de la ràbia. Poemes a voltes bells conviuen amb estirabots d’inconformisme que escapen més enllà dels marges del llenguatge poètic per expressar la violència convertint la respiració de la ferida en un esbufec, un panteix que li permet al poeta recobrar serenitat, assumir la finitud i tornar afable la paraula que encara porta dol, un dol que transmet al lector consciència de la seva condició finita, mortal, una paraula que transforma la particularitat de la pèrdua en experiència col·lectiva.