DE PERSONES I DIMONIS

xx fou una època ben convulsa i, sobretot, tràgica. En aquest context, un misteriós narrador inicia el seu relat:
«Mai he contat les coses que m'han passat, i no ha sigut per falta de ganes, simplement, és que no podia, en realitat, no convenia. Al cap de tant de temps, i quan tot és igual, s’ha convertit en una necessitat de fer catarsi. La meua vida ha estat una simulació, un teatre permanent en el qual, probablement, jo era l'únic conscient que estava interpretant.
Soc un dimoni, convé deixar-ho clar, i és per conjurar temptacions i esbargir assetjaments que contaré la història, no de la meua vida, si de cas de la part d'aquesta en què es va consumar el destí tràgic de moltes persones. Al final, pensareu que sóc culpable, i mireu si és així, que no diré exactament on va passar ni tampoc els noms vertaders de les persones afectades, més que res perquè tampoc em pugueu relacionar ni, finalment, trobar».
Tot fugint de la mirada càndida, el lector ha d’atrevir-se a endinsar-se en un món que no és blanc o negre, sinó més bé gris i fosc com l’ànima dels miserables.
De persones i dimonis ha estat guanyador del Premi Soler i Estruch en el marc dels LXIV Premis Castellum Ripae.