EL TEOREMA DE NOETHER

Romà Guardiet és físic de formació i cineasta de vocació, i això es nota en la seva mirada. Hi ha moltes maneres de construir un poema: des d’una mena d’ebrietat verbal salvatge fins a una contenció emocional que transforma la mètrica en àlgebra. Els poemes que el lector trobarà en aquest llibre estan situats, per sort, en un just terme mig d’aquests dos extrems. En qualsevol cas, certifico que estan una mica més a prop de l’enganyosament gèlida lírica de Borges que dels enganyosament salvatges udols dels beatniks (he repetit l’adverbi per subratllar que, en poesia, tot és —tot ha de ser— una mica enganyós). Els poemes de Guardiet parlen de música i de músics, és a dir, fan referència a aquella sintaxi sense semàntica que emeten els pianos o els violins, així com als parlants d’aquesta estranya llengua.
«Bach, Suite Violoncel no 5 Sarabanda. L’escolto i no s’acaba. / No hi ha res i em vulnera. / Un lament paorós i una pau absoluta. / Intervals impossibles dialoguen de temes esotèrics. / Inventa polifonia / amb una sola línia melòdica que fa olor de mar. I em commou sentiments brutals / que mai he pogut anomenar». Des de la perspectiva del Teorema de Noether, les simetries que s’observen en l’eix emocional no coincidexen amb les que hauria de generar l’eix racionalíssim del llenguatge verbal. Aquella olor de mar que evoca Guardiet no encaixa en cap eix de simetria conegut. Tenim un problema epistemològic greu, doncs. Però ens fa tan feliços...