L'ARQUITECTURA DEL CONTE

El conte enganya. Per raons de brevetat, sembla que t’hi pots atrevir fàcilment, però quan t’hi poses, topes amb més dubtes que certeses. Comences a documentar-te i uns parlen del conte rodó, mentre altres defensen el final obert; que si ha de tenir l’extensió justa, ni massa curt ni massa llarg; que si la gràcia està en un cop d’efecte contundent. Però, com escollir el punt de vista? I l’estructura, millor lineal o fragmentada? I es poden combinar diferents veus, temps i espais? En tot cas, com muntar-s’ho sense carregar amb gaires personatges, ni allargar el pas del temps, ni entrar en descripcions minucioses dels escenaris? I tot això, al marge de si es treballa des de l’estricta realitat o val la pena jugar amb la fantasia, a més d’aprendre a guardar-se algunes cartes amagades i aconseguir un text que atrapi el lector i li aporti coses interessants…
A la llarga, però, el conte no enganya, perquè és un gènere abonat a fer-se moltes preguntes i, sobretot, un espai de gran llibertat creativa. L’arquitectura del conte proposa un itinerari per tot el que es pot qüestionar el contista, amb ganes de facilitar-li les respostes més personals. Perquè abans d’abordar els experiments decididament innovadors és molt convenient haver assimilat les lleis del gènere i les diverses tradicions que l’han dut a ser un àmbit que permet desplegar la màxima intel·ligència narrativa. Es tracta, doncs, de llegir i valorar-ho tot per després, quan ja ens sentim una mica més savis, deixar anar la imaginació sense traves.