RUNA

Runa, que ve de ruïna (etim.: contracció de ruïna.). El món en obres, mutant absurdament cap a qui sap on. A una banda del carrer (o al bell mig del carrer [del món] i del pas), una pila monumental, fascinant, de residus. Pura matèria inútil, vibrant, fressant l’obscenitat de l’opulència (quin espectacle!). Deixalla dura, estàtica, latent, esperant a ser misteriosament retirada.
Un poemari amb gran ambició formal i una veu pròpia, amb una gran força verbal i imaginativa que combina llenguatges tecnològics, industrials i digitals amb elements animals, geològics i corporals, construint una tensió constant entre allò humà i allò mecànic.