¿D’on venen la Bella dorment, la Blancaneu i tantes princeses de les rondalles que llegim? La Història s’ha quedat amb el nom d’algun erudit il·lustre que les va recollir. Però les primeres a apoderar-se’n van ser les dones que impulsaven els salons literaris sota el regnat de Lluís XIV. Dones casades a l’adolescència per satisfer les aspiracions de la família, bones coneixedores de la brutalitat del matrimoni: intel·lectuals que, a través d’aquests contes, retrataven el que avui anomenem patriarcat.
En una recreació molt lliure de la vida de les précieuses, aquesta novel·la imagina l’arribada de Charles Perrault al saló de Madame d’Aulnoy. Som a París a finals del segle XVII i un cenacle de dones es reuneix per compartir els contes que els explicaven de petites, però adobats a la seva manera. Saben prou bé que en la història de Pell d’Ase que recita l’amiga s’hi amaga l’experiència real de l’incest, i que el conte de la Princesa Subtil recull els enganys amb què un jove hereu va abusar de la dama de companyia que el narra.
Malgrat tot, aquest espai femení no està lliure de perill. Saben que el rei vigila i reprimeix tota forma d’oposició, i per això camuflen la cruesa de les rondalles amb elements màgics. Però de vegades la història real s’hi transparenta massa —i alguna de les amigues que escolten podria ser una infiltrada de la policia.
Entre l’encanteri i els jocs de poder, Pollard reinventa el period drama per ensenyar-nos a llegir contes, a interpretar-los i a reconèixer-ne la força política i moral com una denúncia transmesa per dones de carn i ossos, i que es va reinventant a cada època.