A Fosca Negra, Joan Tomàs Martínez Grimalt vaticina una foscor on enfangar-se en la febre de temences atàviques. S’enfronta a la temptació d’una mirada encarada a presagis funestos. La riba del futur encara és molt enfora. Sols en guaiten, part damunt l’horitzó, els cims més alts i esponerosos. Tot allò que abasta la vista és un territori vast i inconegut. La temptació de la mirada (que escodrinya, que jutja) recull presagis funestos. Només en el silenci absolut ressona la vibració del temps.
Poesia turbulenta que augura una apocalipsi fulgurant, tràgic i bell. En un cant, que podria ser el d’una sibil·la del segle xxi, Joan Tomàs vaticina, descriu, recrea la vinguda d’una foscor, metafòrica i real. Versos enfangats en un presagi, febre d’un horror bellament escrit, que lliga amb una tradició antiga per anar a parar a les grans veritats de la deriva terrenal que s’apropa. Una veu poètica forta, valenta, i evocadora de la part inconeguda de l’existència.
