PENSAMENTS BLAUS

A Pensaments Blaus Montse Cufí mostra una veu pròpia, conscient en tot moment que la poesia s’estén pertot, que impregna la vida i permet cantar el misteri, el mateix misteri, i fer-lo extensiu als lectors. “Abraçar la poesia és abraçar l’esperit universal”, ens diu ella.

L’instant poètic és etern, un espurneig que connecta el món amb el sentiment i que es destil·la en paraules. Al llarg d’aquest poemari es fa present la idea de l’exili, del sentiment d’exili vital que experimenta la poeta, un dol arrelat en la malaltia que l’acompanya des de fa temps i que ella sap transformar i traduir en paraules, tot revestint-se de resiliència i fent ús de la capacitat catàrtica que atorga l’art de la poesia. Ella mateixa en parla com a “present diàspora de béns immaterials d’exili. Perquè els exilis prenen moltes formes; però, de totes elles, només se’n pot extreure una textura inerme, fortuïta del passat”, argumenta Núria Esponellà en el pròleg d’aquest poemari.