Envellir en la bellesa és un recorregut vital i intel·lectual, i alhora un desideràtum. A partir de l’audició d’uns lieder de Richard Strauss, l’autor comença una divagació de to reflexiu que va enllaçant tot un seguit de vivències afectives, culturals i morals que l’han anat configurant com a individu i com a escriptor, fins a desembocar tot plegat en el desideràtum d’una societat humana, que l’autor no voldria pas quimèrica, en què tothom pugui trobar el seu beatus ille quotidià, la seva vida rutinària –aquest «succedani d’eternitat»– que li permeti viure no tan sols per sobreviure, lluny d’odis i persecucions. Lluny d’explotacions. Un viatge al llarg del qual romanticisme i classicisme discorren frec a frec fins a desembocar en l’anhel d’una civilitat de la igualtat humana. Potser hi ressona Goethe. Es podria dir, parafrasejant el Bildungsroman goethià, que Envellir en la bellesa és un Bildungsdichtung. La forma adoptada barreja diversos tons entre la poesia i la prosa, però sense abandonar mai la tensió de la voluntat de construcció textual.
