Va ser una poeta i una artista d’altíssim voltatge. De jove va estudiar a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi. Als anys cinquanta es va instal·lar a París, on va continuar la seva carrera artística. El 1960 es divorcià i es replantejà la seva situació. Va fer treballs administratius i, paral·lelament, estudis d’Economia. A partir de 1981 es dedicà exclusivament a la creació artística i literària. L’obra plàstica de Felícia Fuster –que s’ha d’entendre com una recerca de llibertat i de pau interior– es començà a desenvolupar des d’una particular figuració expressionista, evolucionant cap a resolucions abstractes amb la creació de signes i espais genuïns que desembocaran en les seves Plurivisions.
Com a poeta, Felícia Fuster va ser finalista del premi Carles Riba de 1983 amb l’obra Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils. Entre els membres del jurat figurava Maria-Mercè Marçal, amb qui Fuster va establir una amistat molt sòlida, que no es va trencar fins a la mort prematura de Marçal. Quatre anys després guanyava el premi Vicent Andrés Estellés amb l’obra I encara. La seva carrera literària ja estava consolidada, i Fuster encara va publicar fins a sis llibres més de poemes, que el 2010 es van aplegar a l’Obra poètica 1984-2001. Cal remarcar que va sentir un gran interès per la poesia japonesa, cosa que va impulsar-la a estudiar-la, a traduir-la i a escriure tankas i haikús.
Com escriu Lluïsa Julià en el colofó, «aquesta segona edició del llibre posa de manifest la vigència de l’obra de Felícia Fuster, [ja que] els seus versos irradien noves lectures, noves travessies, per tal que els poetes la llegeixin en els contextos de la lírica actual, i que els lectors d’avui la sentin, alhora, com una veu clàssica i moderna».
Eres lluny vora meu, recordes?
el foc, el silenci dels mots,
les Parques que ens semblaven aturades...
És sempre Carnaval, recordes?
Les disfresses.
