De totes les que va escriure, diuen que era la preferida de Dickens...i una dama de vuitanta-cinc anys n’ha traduït més que la lletra, l’energia.
Quan, al març, un virus ens va imposar una hibernació primaveral, la casa de Club Editor també va tancar els porticons. Però els quatre personatges que hi feinegen tenien poca son i s’avorrien. Un dia de quarantena, mentre remenaven calaixos i caixes amb la determinació de qui ha d’omplir el temps, els va caure d’una pila un manuscrit de lletra punxeguda. La novel·la era de Charles Dickens. A la tapa del quadern, un títol: Història de dues ciutats. Els quatre personatges se’l llegiren i exclamaren:
—Publiquem-lo!
L'aventura d’un llibre, per caòtica que sigui sempre, vol calma. ¿Com córrer-la en plena pandèmia? Els quatre personatges van seure i rumiar, fins que un d’ells digué:
—Eureka! Fem-ne un llibre per entregues.
Així ho havia fet Dickens, un parell de segles enrere, amb A Tale of Two Cities. El públic el llegia al diari, on, cada setmana, l’autor en publicava un fragment: els pobres lectors
havien d’esperar-se set dies per saciar l’ànsia —un Netflix abans d’hora. Aquest sistema oferia dos avantatges consistents: els quatre personatges tindrien temps de transcriure i corregir el manuscrit mentre es lliuraven a altres activitats literàries —o sigui, fer més llibres—, i el públic en podria seguir l’evolució quan ja en tingués prou de Netflix.
Les dues primeres parts d’Història de dues ciutats van néixer al web de Club Editor, on cada dia en penjàvem un capítol. I com que els webs solen ser menys voluptuosos que els llibres, un dels personatges, cada dia, dibuixava una caplletra per animar-lo. Quan per fi Barcelona es despertà de la llarga hibernació i Club Editor reobrí els porticons, vam decidir que, ben pensat, ens venia de gust fer-ne un llibre —el que teniu a les mans.
