En un entorn rodejat de pins silvestres i d’estiuejants assilvestrats, rodejada d’olors de xiringuito i de xatonada, de pells colrades pel sol i pel vi afruitat, s’alça la petita ermita del Vinyet i és costum de les famílies sitgetanes anomenar alguna de les seves filles amb aquest nom de ressonàncies agrícoles i enològiques. A can Panyella, comerciants de sabates, col·leccionistes de figures de pessebre i hereus llunyans d’ardits habitants del Mas de les Àligues, decidiren que els ulls inquiets de la seva filla primogènita no podien dur un altre nom. D’aquesta manera, en algun moment de la història, s’ajuntaren Vinyet i Panyella, el vi i la terra, la malvasia i la poesia. Els currículums, generalment coronats per alguna fotografia tramposa, són cosa de solapa de llibre, són els paranys que munten els editors per atrapar els dits dels seus potencials lectors, però en aquest cas es fan difícils els càlculs, perquè la Vinyet és algú que –tal com deia Rusiñol– ha après a sumar i a multiplicar i que ha oblidat el que significa restar i dividir, aquesta és la seva grandesa i la seva debilitat. Els que l’estimen gaudeixen eternament del seu do i els que encara no la coneixen ho faran, a través de les seves paraules, dels seus poemes i de l’espurna color de malvasia que llueix eternament en els seus ulls.
