Seria bonic saber on som, aprobar un punt estable des d on mirar, parlar, callar. Com en aquell univers confortable, amb la Terra al Bell mig, que va somiar ptolemeu. Aquí, en canvi, hi ha trenta-tres graons que no saben si pugen, baixen o giren (la poesia, puja, baixa o gira?). Tot viatge al centre és un ejercicio de des centra mi en to radical, al final del qual descubrimos que no hi ha centre, o que n hi ha infinitas, o que no és on l esperàvem, o que S assembla massa a la periferia. El centre de què? Sense atributos, sense atribuciones: el centre és el lloc on el món es fa real. Ho saben perquè, en un moment o altra, tots hi hem estar. Un carro tirat per cavalls alats ens espera per conduir-nos a un in Dr et que desconeixem. Per què no pujar-hi? Fet i fet, la poesia és tan poca cosa que pot arriba a ser-ho tot.
