Hi ha el cos que mostra l’ànima. Hi ha la llum que et rep des d’un bell principi amb una capada de confiança. Hi ha la terra i la pedra entre els cossos. Hi ha la música que cerquen els mots per dir i desdir la faula. Hi ha el tremolor de les cal·ligrafies enfonsades entre nervis i sang. Hi ha la festa i l’ofec, la fortor de les coses marcescents, l’afany senzill de la tendresa. Hi ha els crits desafinats que amaguen més que mostren. Hi ha la calidesa d’una mà que tix.
Pas la mà per les teves entresenyes de lletra crua (ai!, llengua d’àntrax!, ai las!) i sent les electricitats que em pugen per la punta dels dits dels peus fins a l’espinada en uns calfreds impossibles. Vius per la gràcia del somni: aquell que vol dibuixar paraules en les pàgines d’aire i no pot, aquell que hi veu amb els ulls tancats, aquell que et mostra allò que succeeix abans del despertar de la percepció. No passis pena. No has de sargir ni brodar res, no has de fer altra cosa que seguir el fil que t’encadena a les diccions.
