La poesia d’Antoni Rovira i Virgili, escrita des de l’exili de la Catalunya Nord —on fugí del feixisme— evoca la seva infantesa i canta l’amor a la seva terra, a la seva gent i a la llibertat.
La calma que imposà la repressió feixista contrasta amb l’esperit cívic de Rovira i Virgili, que cerca aquella joia que només l’autèntica llibertat pot oferir. Probablement, aquest és el motiu pel qual, a l’exili, deixà de ser l’escriptor que redactava assaigs polítics i es refugià en la llibertat interna oferta per l’esperit estoic de la seva ànima al dignificador cultiu d'una poesia tan èpica com intimista que mostra amb subtilitat, en un metre clàssic, la bellesa de Catalunya, del sud al nord.
