Si a Cavada pell, el llibre anterior, el poeta havia arribat als cims i a les profunditats d’un cos-paisatge, d’una pell cavada que transformava l’amor, a Ara en veure-hi el paisatge esdevé, finalment i malgrat tot, un nucli acollidor, expansiu i creador on reconstruir-se, alhora esquerda i sediments, una terra, una sang, un nom. Roger Costa-Pau és una de les veus poètiques més personals del panorama literari català, no només per la seva poesia al límit del llenguatge, sinó també per la poètica que la sustenta. En els seus llibres, la paraula irradia com a centre i es fa «única». El mateix poeta ha dit que li agradava «l’explosió de la imatge que fuig justament del poema», i a través de la força subtil de l’aigua, la veu poètica descendeix a l’arrel del sentiment i tot sovint lluita contra ella mateixa, però moltes vegades s’enlaira, emprèn el vol i resplendeix com el foc. La seva recerca té l’alè dels ecos llunyans d’algun naufragi i la melodia dels càntics sagrats.
