Els records vénen del vent està escrit per plantar cara a la vida. És una reafirmació i una explicació davant dels possibles lectors, i també enfront d’una mateixa. El primer vers que apareix al llibre diu molt del que es vol expressar en aquest poemari, «Jo sóc jo», un poc superb si voleu, però després d’estar tota una vida demanant perdó per existir, cal reivindicar-se, no us sembla? No es tracta de culpabilitzar a ningú, ni de ser massa espavilada, sinó que cadascú puga ser considerat humà amb dubtes, pors, inquietuds, malestars, però també amb alegries, amors, lluites, pensaments, dignitat, etc.
Al poemari l’autora conta com ha estat la seua vida fins ara: una vida com la de qualsevol, singular i comuna alhora. Amb les seues particularitats ben reflectides, sempre en quedaran d’altres sense esmentar, no perquè siguen menys importants, sinó simplement perquè ni tots els fets ni totes les persones no caben al poemari o en el moment d’escriure’l no s’hi ha pensat.
Família, amistats i pensament es reflecteixen en els poemes que el vent va enduent-se i portant com a transmissor i símbol de la vida del lector i de la poeta.
