Aquesta és la part més crua dels aplecs de notes que durant vint anys -de 1936 a 1956- jo escrivia per a mi tot sol, constituint així una mena de dietari molt íntim. Les pàgines que el componen no foren pas confegides certament per ser publicades. Nascudes del 1946 al 1953, són filles d’una gran esperança fallida: la que jo tenia -com altres incomptables espanyols- de veure redreçada una de les més abominables iniquitats del nostre temps: l’esclafament brutal de tota llibertat a Espanya. Avesat per la meva professió de periodista a observar i comentar al dia la vida pública del meu país i la del món, un cop acabada el 1939 la darrera Guerra Civil Espanyola -passada totalment a l’exili i sense barrejar-me per res en l’esgarrifosa matança, ni amb els uns ni amb els altres-, vaig trobar-me que aquí havia estat arrasa da tota opinió lliure: els diaris eren convertits en òrgans de propaganda oficiosa, dirigits i controlats pel Govern, i els periodistes, enregimentats, en agents de la dictadura. Debolida de soca-rel la meva professió, no em quedà altre remei que fer-me’n una de nova. Un instint irreprimible, però, m’empenyia sovint a continuar comentant, ni que fos tot sol, els esdeveniments. Aquestes meditacions solitàries són articles nonats.
