EL CARRER DELS PETONS

I s'endinsaren en la foscor de la nit cercant el seu abric, calma, repòs. S'escoltaven els batecs dels seus cors, les passes de les seves sabates i en aquell silenci de complicitat, ho comprengueren tot.
I ella el mirà als ulls i, amb un fil de veu pronunciat com a un secret a cau d'orella, li explicà que el desitjava des d'aquell primer petó irresistible, visceral, intens.
Dels llavis, se'ls escapaven els somriures i a tots dos, dels ulls, en vessaren desitjos. Caminants, trepitjant les llambordes del carrer de la força, aturant-se, sota la dèbil llum dels fanals, en una nit fosca com la gola d'un llop, els seus peus s'aturaven al mig del carrer per menjar-se a petons.
De lluny, la seva imatge semblaria extreta d'un escenari d'ombres xineses, contraposades a la llum de les espelmes i mogudes per la mà d'un artista que els destinà a enamorar-se.
Dels seus cossos se'n desprenia la flama i per la seva complicitat, semblaria que les seves llengües eren les encarregades d'encendre els desitjos. Les mans no s'aturaven i nervioses cercaven el camí que els conduís a tocar la nuesa de les seves pells.
Per moments, traspassaven la imaginària línia del permès i arraulits contra les parets de les cases, es desaven portar per la seva excitació en saber-se ella humida i notar-lo a ell ferm.
De lluny veus ofegades i siluetes que s'acostaven a la parella d'enamorats, absents del blanc de les mirades dels vianants, sorpresos i envejosos de viure una història d'amor semblant. Personatges secundaris on ningú els para atenció. Joves mirant a dues persones grans, jugant a fer l'amor, a cap hora i sense casa, talment com a nens de quinze anys.
Et desitjava des d'aquell primer petó a la vorera, irresistible, visceral, intens.