«Els poemes d02019;Enric Abad m02019;han captivat des del primer vers. Amb un llenguatge fresc, una harmonia musical embriagadora i una riquesa lèxica del llenguatge popular gens rebuscat al diccionari de sinònims, la seua lectura es converteix en una seducció permanent.»
«M02019;ha passat com a aquell que escolta per primera volta La consagració de la primavera de Stravinski i d02019;entrada se sorprèn en escoltar una harmonia poc habitual a les seues oïdes avesades a venerar els clàssics, romàntics i barrocs, sense saber que cal atrevir-se a escoltar una altra música i deixar-se d02019;apegalosos clixés que ens impedeixen fruir d02019;allò que tenim al davant i que no coneixíem. Sense més.»
«I he fet això; a poc a poquet he anat deixant que la música dels poemes d02019;Enric Abad anés estovant-me els sentits. M02019;he deixat balancejar per cada paraula, cada carícia, cada frase, cada expressió plena de bella sensualitat eròtica, plena d02019;un erotisme allunyat de tota voluntat depredadora de dones dòcils, plena d02019;un erotisme allunyat de tota voluntat abusadora de dones desprotegides, plena d02019;un erotisme allunyat de tota voluntat paternalista amb dones conformades. Sí, els seus poemes m02019;han fet volar, somniar, evocar records mig esborrats, riure, desitjar acaronar i ser acaronat, enjogassar-me tot sol davant les paraules escrites02026; En una paraula, m02019;han fet gaudir!»
De la introducció del llibre, de Ximo Urenya i Montés
