TOCANT EL BUIT

La cama! Déu meu, la cama! Estava penjat de cap per avall i de panxa enlaire, amb la cama esquerra embolicada amb la corda i la dreta penjant sense força a un costat. Vaig aixecar el cap de la neu, vaig treure els ulls per sobre el pit i vaig observar la deformació grotesca del genoll dret, el punt d’inflexió d’una ziga-zaga estranya. No la vaig relacionar amb el dolor que em cremava l’engonal. Allò no tenia res a veure amb el genoll. Em vaig alliberar la cama esquerra de la corda a sacsejades i vaig balancejar-me fins a quedar penjat pel pit de cara a la neu i amb els peus avall. El dolor es va apaivagar. Vaig clavar el peu esquerra a la pendent i em vaig posar dret. Em van venir nàusees. Vaig ensorrar la cara a la neu i em va semblar que la intensitat del fred em calmava. M’havia passat una cosa terrible, una cosa obscura i terrorífica. Només de pensar-hi sentia pànic: «m’he trencat la cama, s’ha acabat. Estic mort. Tothom diu que... si només sou dos, un turmell trencat pot representar una sentència de mort... si està trencat... si...