La condició lítia és una indagació en l’origen i el destí de la condició humana. Els seus poemes, breus i intensos, ens presenten un paisatge en què la memòria, la desmemòria i el poema s’entrecreuen. Des d’un caos primigeni de la matèria, un caos que pot ordenar-se aparentment en cristal·litzar, la vida -pell o mortalla-, s’escola en el silenci d’una branca morta. Vida i mort són, en aquest cas, una sola cosa en el lent procés de descomposició del poema. De igual manera, el món, la intempèrie, és vist com una forma d’erosió: pedres que perden les arestes i esdevenen còdols arrossegats i empassats pels corrents, el cisell inexorable de l’aigua, fins arribar a al caràcter infinitesimal de la sorra, de la pols i de la cendra, l’essència mateixa del no-res. Es tracta, doncs, d’un llibre farcit d’imatges brillants, enigmàtiques, que han de seduir forçosament tots aquests lectors que aprecien una poesia essencial, que acarona l’enigma i defuig la narrativitat banal. La pedra, correlat del poema, se’ns hi desplega amb tota la seva semàntica. El poeta no és més que un nigromant que situa damunt la taula les seves cartes: cartes en blanc, temps en blanc, el que resta de la memòria del seu atzarós viatge.
