Un brot de febre traça un itinerari pels paisatges de la febre: la del desig amorós, la de la creació, la de la indignació, la dels calfreds interiors. Com assenyala Ricard Mirabete al pròleg del llibre, “Mireia Companys parteix de la tesi principal de Modernitat líquida, de Zygmunt Bauman” i construeix un poemari que, travessant la “intempèrie existencial, […] cerca allò que roman després de la fragmentació […] i, finalment, recompon les peces del trencaclosques vital en uns poemes magnífics” que s’endinsen en “l’exploració lírica dels límits i les fronteres del nostre viure”, en “la incerta topografia de les ciutats contemporànies”.
