Muresan retorça sense voluntat elegíaca un passat que prové del fred d’una existència basada en la supervivència i la limitació. Quan s’enfronta al present, aquest present apareix tacat d’una pàtina grisa que el lliga a un passat que encara pesa massa. La seva declaració de guerra contra la poesia a través de la poesia, esdevé evident, declarada, com si aquesta fos un mal congènit que condemna a patir el món des d’una sensibilitat que no ho pot digerir tot, i que si ho digereix ha de ser per després vomitar-ho al plat del lector, convertit en comensal còmplice i víctima alhora d’aquesta poesia que s’agafa al sarcasme com a via d’expressió lliure.”
“Ioan Es. Pop ens presenta un paisatge de desolació, una escena cremada i habitada pel desassossec i la perplexitat que sorgeix d’un simbolisme que de seguida es complicitat amb el lector. Escenes alcohòliques, rellotges que es desfan sobre la taula dalinianament, indiferència cap a la formalitat discursiva del llenguatge, però, sobretot, un escepticisme pesat, una mena de renúncia que ho acapara tot malgrat sucumbir a la voluntat de Pop de convertir tot això en una poètica intransferible que és, en definitiva, allò que acaba derrotant aquesta renúncia a què sotmet els habitants dels seus poemes.”
