[...] la ciutat de les frustracions, de les avingudes estèrils, com deia el poeta, la ciutat que es perd en el mal somni del cosmopolitisme salvatge. No hi ha temps, ni un sol moment de descans i disbauxa, ni quasi bé aire que poder respirar, tampoc història que poder recordar. Tot ha estat arrabassat per la quimera del viure, oh, no, no, del viure no!, sinó del sobreviure sense l'alè del futur. Només hi ha present, present immediat i urgent que no té possibilitat de passat ni de futur. Avui. Ara. I el cementeri ja no és el lloc de descans dels morts, sinó que la ciutat s'ha transformat en el cementeri gegantí dels vius que estan més indefensos que els mateixos morts.
