Fosca límit mostra un món ple de sordidesa, però reconeixible, un matoll de versos amb cadàvers, cucs i els límits que d’un paisatge postmortem. També, però, de supervivència a través de l’aproximació a l’abisme. Del pudor a l’artefacte, de la realització a l’ocultació, del mite al misteri, aquest llibre juga a torpedinar els subterfugis a través d’un aiguabarreig de profunditats oceàniques, de reversos, d’antípodes, decrèpits en els suburbis d’un Londres d’ecos victorians i en la profunditat marina, plena de terrors.
En un primer impuls, el llibre traçà el recorregut de dos personatges fascinants. D’una banda, Jack l’Esbudellador, que treu els budells a la bellesa mes sòrdida i és la llum de l’artefacte creatiu en plena nit. De l’altra, Ernest Shackleton, per la petja d’una epopeia que el va fer sobreviure. Els dos contenen allò que fa perdurable la creació. La foscor i l’eternitat. Més endavant, però, els ecos s’amplifiquen, perquè el misteri i la resistència porten a parlar dels mecanismes de l’art: uns budells que es mostren, impúdics. Anar a la deriva. El quadre que radiografia l’espurna de la humanitat. El tret impecable. La Salome tràgica i bruta. El fred i el patiment de l’Odisseu esventrat (o era Penèlope?). O la perdurabilitat del granit.
