Després de Signes de terra i Una illa, fites de l’entrada en la maduresa creativa de Begonya Mezquita, Parlen els ulls reprèn alguns dels motius i formes característics de la seua poesia: la freqüent presència del record com a eina de construcció poètica, la transformació de la realitat immediata en una font inesgotable de percepcions i visions poètiques molt personals, el punt central que ocupen el desig i el cos en la reflexivitat i el desplegament dels poemes, la música i la gracilitat de la paraula que s’enlaira, la tombarella semàntica que ens sorprèn tothora, l’eloqüència vivacíssima de les imatges. I potser el més significatiu de tota la seua feina, la identitat de la dona que viu i batega en cada poema, que parla en un diàleg constant amb ella mateixa i amb tot el que l’envolta, que interroga el tu, l’espill esborradís de les paraules: l’art d’estimar amb què la paraula troba els seus sentits multiformes.
Parlen els ulls, títol de forta càrrega sinestèsica, suggereix que el sentit de la mirada, la concentració de la vista en un punt o altre del propi univers i de la realitat que l’envolta, és el pont que inicia el camí d’allò que es pot comunicar, el poema. A diferència de l’anònima dona de Lot, mirar és parlar, expressar el món, alliberada ja de l’amenaça de cap déu, perquè la paraula, en la veritat de la seua nuesa, poble de sentit aquest món i cada petjada que s’hi fa.
