Pubilles per merèixer, donzelles sense dot, hereus, cabalers, seductors, mossos, jornalers... Jacint Verdaguer sap de què parla en la trentena de romanços que componen el gruix de Jovenívoles: coneix a fons les vivències, el medi i la psicologia dels protagonistes i, fins i tot, en certs poemes s’entreveu informació sobre experiències viscudes pel seu jove autor. Aquests poemes lírics i narratius de tipus amorós, doncs, foren escrits entorn del 1865, tres anys abans de decidir-se en ferm de fer-se capellà. Romangueren ocults al públic lector fins que, vint-i-tres anys després de la mort del seu autor, l’editor barceloní Francesc Matheu els publicà en un volum.
Aquesta és la primera edició crítica que transcriu, amb tot rigor i amb ortografia normalitzada, el manuscrit autògraf original, sense males lectures ni arbitràries modificacions lingüístiques, com les que apareixen en l’edició de 1925 . Han hagut de passar més de vuitanta anys, doncs, perquè puguem disposar d'una edició com cal.
A Verdaguer, com a poeta català del xix , li tocà de treballar en la precarietat lingüística més absoluta. Amb aquestes poesies de joventut, Verdaguer representa el punt d’arrancada de la llengua literària catalana contemporània.
