DE LLINDAR EN LLINDAR

De llindar en llindar (1955) va suposar la consagració definitiva del poeta, després de Cascall i memòria (1953) i del seu poema més famós i polèmic, la «Fuga de la mort». Tenim a les mans un llibre frontissa, situat entre la revulsió i la densitat del primer recull i l’abstracció despullada i la reflexivitat de Reixes de llenguatge (1959). Però alhora hi tenim un llibre combatiu; no només pel seu enfondiment en allò que es defugia o se silenciava -els camps d’extermini, l’antisemitisme persistent i les responsabilitats dels poetes i dels filòsofs en l’esdeveniment, així com de l’Església i de la població alemanya-, sinó també per les rèpliques que Celan adreça aquí a tots els fronts: la filosofia de Heidegger, la crítica cultural d’Adorno i les acusacions de plagi de Claire Goll. Tot i que el llibre és dedicat a la seva dona Gisèle, és impossible no veure també en alguns poemes l’obsessió per un diàleg mantingut amb la poeta austríaca Ingeborg Bachmann.
Ara podem llegir, per fi, tot un llibre seu d’una tirada i acostar-nos a la seva poesia de la mà d’Arnau Pons, que hi treballa des de fa prop de vint anys, i, des del 2001, en estreta col·laboració amb l’intèrpret que més justícia li ha fet, Jean Bollack.