Enginyer de formació, autor de novel·les, relats, poemes, obres de teatre, cançons, guions de cinema, la seva passió pel jazz va fer que també toqués la trompeta i escrivís un bon nombre d'articles relacionats amb el gènere. Amic de Jean-Paul Sartre i col·laborador de Temps Modernes i Combat, el 1946, sota el pseudònim de Vernon Sullivan, va publicar L'irai cracher sur vos tombes, un veritable escàndol públic, tot un èxit. Admirat per Raymond Quenau, van nomenar-lo membre de Collège de Pataphysique. Té novel·les remarcables com ara L'écume des jours (1947) o L'arranche-coeur (1953). Els seus poemaris van ser públicats pòstumament en diversos reculls, el més conegut dels quals és el present, Je voudrais pas crever (1962). El 1954 va compondre i cantar Le déserteur, esdevingut un dels himnes pacifistes més conegut del segle XX (prohibit a l’Estat francès durant vuit anys). En català, la narrativa de Vian ha estat, en general, ben present, al contrari de la poesia i el teatre. Aquesta versió de Je voudrais pas crever intenta rescabalar-lo, en part, d'aquesta realitat en ocasió del seu centenari.
No la voldria dinyar és un dels seus llibres de poemes més reconeguts. Com molta de la seva poesia, es publica postmortem (1962). Hi trobem totes les temàtiques, totes les preocupacions, que hem exposat abans. És un llibre particularment sentimental, un veritable cant a l'amor, a l'amistat i a la vida que, paradoxalment (o no?) i salvant les distàncies, recorda força el vitalisme de Salvat-Papasseit, un altre poeta que va morir molt jove. La publicació de No la voldria dinyar és una aportació important a la celebració a Catalunya del centenari de Boris Vian. També per la seva novetat en llengua catalana i pel reconeixement que significa de la personalitat d'un creador admirat a l’Estat Francès (on les reedicions de les seves obres no s'aturen), d'obra molt viva, curiosament propera i contemporània, però encara dissortadament poc conegut entre nosaltres.
