L’estiu de 2012, a la seu de l’editorial La Campana, el senyor Josep Mª Espinàs em va escriure, en l’exemplar del seu llibre “Seguint tot l’Ebre amb un primitiu Velosolex” (la nova edició de 2003, amb fotografies seves) una dedicatòria esplèndida: “Amb el desig que l’Ebre el rebi com un amic tafaner”.
Tafaner és una paraula maca i exigent alhora. Demana (al qui se li atorga aquest títol) constància, ordre i curiositat per a assolir els resultats desitjats. M’estava dient que havia d’anar a fer aquest viatge amb els cinc sentits, que no em quedés sols en l’aparença de les coses. Que furgués una mica més enllà... En sortir de l’editorial m’emportava l’agraïment per les paraules dites i escrites, les mirades clares i, sobretot, la lleugera complicitat que s’intuïa en la seva veu. Tenia la sensació que, per poc que hagués insistit, ell s’hagués apuntat decididament a fer altre cop la ruta, cinquanta anys més tard.
Quan ens donàvem la mà i em desitjava un bon viatge, vaig tenir la impressió que realment volia dir: “Anem-hi!”.
